Coses de l'utrescu

No he llegit massa bones crítiques d'aquesta BD a França però la veritat és que a mi m'ha agradat bastant. O sigui que la he triat per trencar el meu llarg silenci...

Pauvres Zheros
Guió: Pierre Pelot / Baru
Dibuix: Baru
Casterman
en francès
--
En una vila de l'est de França, Vosges, un nen d'un hospici desapareix mentre estaven fent una excursió al camp. El problema és que aquest nen no només viu a l'hospici sinó que té mongolisme. Però a més l'hospici de Sant Maurice no és gaire apreciat en la població, la majoria de la gent de la vila no vol saber què hi passa a dins ...
Però a la França actual no es pot deixar un infant perdut o sigui que s'organitza una recerca per trobar-lo. Qui s'imaginaria que la clau per trobar-lo potser la tenen l'Anastase i l'Albert, dos dels "perdedors" del poble...

Aquesta BD és una versió de la novel·la de Pierre Pelot publicada el 1982 i s'encabeix dins de la col·lecció "Rivages/Casterman/Noir". L'objectiu d'aquesta col·lecció és tornar a publicar les millors novel·les negres de la col·lecció "Rivages Noir" però ara en format BD i dibuixada per alguns dels grans dibuixants de la BD actual. Podeu veure les obres publicades fins ara en la seva pàgina

La veritat és que el guió d'aquesta obra ha rebut moltes crítiques per la seva falta de "profunditat" però com he dit anteriorment, a mi m'ha agradat. "Pauvres Zheros" fuig una mica de la idea que ens ve al cap a tots quan pensem amb una novel·la negra tot i que hi té molts punts de contacte: personatges frustrats, aire de decadència i la història és dura, sense concessions.

Els personatges semblen fets expressament per a Baru. No n'hi ha cap que sigui normal... Anastase i Albert són dos persones que no són bones per res i Albert a més no sembla gaire "intel·ligent", La directora de l'hospici, la mare borratxa que és blanc de burles pels nens del barri, la mestra, Yvette, que deixa els nens sols enmig d'una excursió al camp per anar a fer "no sé què" rere un arbre ;-)

Es tracta d'una lectura que no he pogut deixar a mitges perquè tot i que preveia què podria passar ha aconseguit que la meva intriga es mantingués, amb l'aparició de personatges "rars" i amb algun gir puntual que no m'esperava. La veritat és que segur que la meva afició a la novel·la negra hi ha tingut alguna cosa a veure però el resultat no m'ha semblat tant criticable com fan algunes pàgines franceses (on bàsicament s'alaba el dibuix de Baru i es critica el guió).

» Llegir-ne més

Aquesta BD me la van recomanar molt efusivament però la veritat és que a mi no m'ha acabat de convèncer, i no l'anava a comentar però com que se m'ha espatllat l'escànner... Almenys m'ha fet recordar com es diu comiat de solter en francès.

Un enterrement de vie de jeune fille
Autor: Hervé Bourhis
Color: Isabelle Merlet
Dupuis
en francès
--
L'Anne es casa d'aquí dues setmanes i per això les seves amigues Auréole i Quitterie li han preparat un comiat de soltera sorpresa però amb tot el que tradicional d'aquestes festes: l'agafen per sorpresa, tenen una casa aïllada per la festa, han contractat strip-teasers etc.. Però realment les sorpreses seran unes altres: l'Anne ha decidit que no es casa!

Dues amigues segresten (literalment) a l'altra per donar-li un comiat de soltera perquè després de viure uns quants anys en parella i fins i tot de tenir un fill es casa. La primera sorpresa està en que aquesta no només no es vol casar sinó que a més vol deixar el seu actual company perquè n'estima un altre. Però aquesta no és la única sorpresa, ja que Auréole i la Quitterie comparteixen un terrible secret.

Es tracta de la història de tres amigues que passa de la comèdia lleugera al drama més dur però que en ple drama hi integra alguna sortida d'humor negre, l'strip-tease davant de la morta per exemple, que sembla fora de lloc ja que ve en un moment dramàtic, després de diverses pàgines on no s'hi havia fet cap tipus de broma.

Pel meu gust la història comença molt bé, amb uns diàlegs molt treballats però que es va desinflant a mesura que passen les pàgines. La ironia inicial es va perdent de mica en mica per acabar en el que per mi és un excés de recreació en la culpabilitat d'una de les amigues que ve molt difuminat per culpa de l'spoiler de la portada. No té cap sentit jugar amb la idea de que les amigues han fet una cosa terrible i no dir-ne res quan el dibuix de la portada fa que t'ho esperis...

Sense que m'hagi semblat tan fluixa com les altres coses que he llegit fins ara d'Hervé Bourhis ("El club estéreo", per exemple, tot i que només n'era el dibuixat) d'aquesta BD només en salvaria coses puntuals.

» Llegir-ne més

Ja vaig comentar l'anterior tom Sarah i com que vaig creure que la història podia ser interessant vaig prometre que compraria el segon. Ara m'hauré de comprar el tercer, que acaba la història, perquè m'ha semblat que millorava...

Le manoir des murmures
2. Demian
Guió: David Muñoz
Dibuix: Tirso Cons
Color: Javi Montes
Les Humanoïdes Associés
en francès
--
Per intentar compensar les coses que podria haver descobert per si mateixa en els fets de l'anterior tom Simon desvetlla a Sarah en què s'ha convertit i quin és l'objectiu de la gent que treballa en el casalot. Mentre els monstres exteriors es preparen per un atac final Sarah es veurà obligada a triar bàndol...

En aquest tom es responen moltes de les coses que quedaven difuses en l'anterior tom tot i que continuen fent que la història no et permeti tenir clar qui són els bons i qui són els dolents. La protagonista rep informació dels dos grups i no ens deixen gaire clar què és veritat i què no ho és, en canvi, si que queda clar que cada un dels dos bàndols han comès barbaritats.


Ara que sé que aviat es publicarà en castellà m'és complicat dir-ne més coses sense desvetllar res important de la trama però parlant genèricament diria que a mi que normalment les BD que fan servir molt els monstres (vampirs, homes llop, etc..) no em solen agradar gaire perquè trobo que sempre acaben fent que la història degeneri en una mena d'esoterisme buit i que la història es solucioni màgicament aquesta història m'ha semblat prou entretinguda.

En el primer tom vaig tenir por que la història acabés derivant cap a aquest esoterisme que m'avorreix però ara que he llegit el segon tom el resultat em sembla més una història d'acció més propera a les aventures clàssiques (em recorda una mica, salvant les distàncies, a la pel·lícula "Underworld"). A més el final torna a fer servir el recurs clàssic del "continuarà" col·locat en el moment crucial per deixar el lector amb ganes de més...

O sigui que aquest tom m'ha agradant bastant més que el primer, hi mantenen una mescla interessant entre el ritme de l'acció i els girs argumentals que han aconseguit que el conjunt de la història ara em sembli més interessant. Ara estic obligat a comprar el tercer ...

» Llegir-ne més

Si hi ha un dibuixant que m'encanta aquest és Jean-Pierre Gibrat. Per això l'inici d'una nova sèrie d'aquest autor em porta a una compra compulsiva... Per això que aquesta BD estés entre els recomanables del 2008 per l'ACBD no va ser gaire important per mi (ja el tenia comprat :-))

Matteo
Première époque (1914-1915)
Autor: Jean Pierre-Gibrat
Futuropolis
en francès
--
Mattéo és el fill d'un anarquista espanyol que es va haver de refugiar a Cotlliure per evitar a la policia espanyola. Quan arriba la mobilització general els joves francesos se'n van cap al front. Mattéo que se n'ha salvat perquè és estranger veu com el seu amic, el seu rival per aconseguir els amors de Juliette són enrolats i a més rep la pressió dels habitants del seu poble, de Juliette i de la seva jove consciència per fer "el que cal". Tot plegat el porta a acabar traint un dels preceptes del seu difunt pare: l'antimilitarisme ...

La història que ens explica a "Mattéo" tampoc és excessivament "original". Moltes altres històries abans han transmès el mateix missatge: una persona no condueix realment la seva vida sinó que la vida va fluint segons un garbuix de coses: les influències dels altres, especialment en pobles petits, les circumstàncies, la experiència, etc.. Però tot i així la història és entretinguda i es llegeix d'una tirada i té moments bons. També s'ha de tenir en compte que la història està pensada per ser desenvolupada en quatre volums o sigui que aquest primer també ha de fer una mica de presentació dels personatges, etc..


En l'anterior post deia que el dibuix de Davodeau no era el dibuix de Gibrat, doncs ara també podria dir que els guions de Gibrat no són els de Davodeau. Segurament aquesta frase deixada anar com ho he fet és excessivament dura amb Gibrat. Ja ho he dit, però ho repeteixo perquè no se'm malinterpreti, la història que explica aquí està bé, es entretinguda i fins i tot podria dir que m'ha agradat bastant. Però no sé per quin motiu no ha aconseguit que al llegir-la no ha aconseguit implicar-me totalment en la història, no he estat captat completament pel dramatisme de la història, que intueixo que era l'objectiu de l'autor.

Hi ha una cosa que si que m'ha sobtat una mica: que el noi sigui espanyol i que Gibrat hagi triat aquest nom tant italianitzat "Mattéo". Segurament queda molt més "bonic" poder posar diverses "t" en el nom, però està clar que el fill d'un espanyol es diria "Mateo" o bé "Mateu" ja que si el poble està a Cotlliure (Rosselló) i en van fugir en barca de rems el més provable és que el pare fos català...

» Llegir-ne més

El mort encara cueja... :-)

Per abandonar aquest llarg silenci amb el que he mantingut aquest bloc comentaré les meves impressions d'un dels còmics que m'han agradat més dels que he llegit darrerament. I pel que he vist no només m'ha agradat a mi... ja que ha estat escollit un dels "essencials" del festival d'Angoulême d'aquest any.


Aquest any, excepte "Le petit Christian 2" els he llegit tots i són boníssims. Bastant diferents en els objectius, però m'han agradat (hauré de comprar el d'en Blutch).

Lulu femme nue
premier livre
Autor: Étienne Davodeau
Futuropolis
en francès
--
Lulu és una mare de família de quaranta anys que va anar a buscar una feina després d'haver dedicat els darrers anys a cuidar la seva canalla i després de la entrevista no va tornar a casa. Ha desaparegut deixant al seu marit i els seus dos fills desemparats i a tots els seus amics desconcertats. Un dels seus amics en troba la pista i la localitza.
Lulu no tenia res premeditat, s'ha agafat unes vacances de la seva vida "normal", un temps de llibertat, solitud on les coses siguin diferents de com son cada dia. Està vivint una nova vida ni millor ni pitjor que la que tenia fins ara, una vida diferent que li dóna una estranya pau i que indubtablement la farà canviar...

Si algú busca una mica per aquest bloc veurà que sempre parlo bé d'Étienne Davodeau, per mi un dels autors francesos actuals que capta més bé els sentiments intangibles de l'ànima humana. Els seus personatges sempre tenen una humanitat que traspassa les vinyetes i que m'enganxa ràpidament. Al comportament completament humà dels personatges (tant pel bo com pel dolent) s'hi afegeix una càrrega de sentiments que em té el cor robat. Amb pocs autors he tingut una connexió tant gran, fins i tot quan els personatges no diuen res, aconsegueix transmetre'm uns sentiments que difícilment em podria transmetre en paraules.

Després d'aquesta dissertació ja es veu que difícilment puc ser gaire objectiu amb aquest autor o sigui que ja esteu avisats.

Aquest cop la història fuig de les seves obres més compromeses políticament tot i que sempre n'hi manté un punt que el delata: Ens enfronta la bonhomia de la gent més senzilla que no té res, amb una certa hipocresia dels que tenen més (fins i tot no gaire més).

Amb Davodeau els personatges principals sempre són gent senzilla, de l'anomenada classe mitjana, enfrontats a problemes provocats a la forma moderna de viure. Des d'un punt de vista més clàssic, no tenen res d'especial per ser protagonistes de cap història. No estem davant de superherois que salven el món sinó de gent que lluita per sobreviure cada dia.

La història que explica aquí tampoc no és especialment "original" i torna a estar protagonitzada per gent corrent, com sempre, però és una història que destil·la una càrrega d'emotivitat que corprèn. Una dona normal obligada pels costums de la societat, va deixar la seva vida per tenir cura dels seus fills i ara que ja són més grans quan intenta tornar-la a reprendre se n'adona que el temps no ha passat envà i de cop el que ha estat la seva vida fins ara, dedicada a un home força masclista i als seus fills, ja no l'omple.

Davodeau ha triat acuradament els llocs en els que transcorre la història per incrementar la sensació d'aquesta tristesa melancòlica amb la que s'impregna tota la història fins i tot en els moments que haurien de ser més "alegres". Per mi la tria dels escenaris ha estat tot un encert, perquè, què millor que una zona turística de platja en una època on no hi ha turisme, octubre-novembre, per fer que el lector senti el que sent una dona que no pot més, que no se sent feliç amb la seva vida i que en comptes de petar, com faria molta gent, es deixa anar.

» Llegir-ne més

Aquesta és una BD que ha rebut mols elogis a França, i que ara entenc perquè.

Dog et moi
Autor: Thierry Plus
Gallimard
en francès
--
En Jonàs es troba amb una bossa amb 4 milions i decideix abandonar-ho tot, dona, fills i casa i marxar de França cap al seu país d'origen a l'Amèrica del Sud. Però en la seva fugida es relaxa i és atrapat per en Dog, que era qui l'estava perseguint, però l'aparició d'un cotxe de policia no fa més que complicar la trama...

Veient la sinopsis del còmic està clar que el còmic és una road-movie per l'Amèrica del sud. Un plantejament que ja s'ha vist moltes vegades a la BD (L'Autoroute du soleil, El testimonio, ...) i que ja no es pot considerar excessivament original: s'escapa amb els diners, l'atrapen, passa un fet inesperat i es torna a escapar, per sorpresa el tornen a atrapar, etc... O sigui que si des del punt de la trama general no tenim res d'especialment original han de ser els petits detalls els que fan que aquest còmic destaqui una mica.

El guió té punts interessants: juga hàbilment amb el fet de que desconeixem qui ha enviat en Dog a perseguir en Jonàs (és un agent del govern? un membre de la màfia?) i se n'aprofita molt bé del fet de situar la història en un lloc inconcret de l'Amèrica del sud per usar els tòpics que li fan falta (policia corruptible, mulates exuberants, escenaris en el desert i la selva, indígenes amb cerbatanes de curaré). A més el to desenfadat que fa servir des del principi des del meu punt de vista ajuda bastant a desdramatitzar alguns dels fets com que ha abandonat a la dona i la filla.

Està conduint enmig del desert i rep una trucada al mòbil de la seva dona que li deixa anar:
-Perdona que et molesti en plena fugida però et recordo que has convidat a la teva mare a sopar aquesta nit... Què se suposa que li he de dir?
-Anul·la-ho!
- Que resols els teus problemes anant-te a amagar al fons de la Pampa? ... o que has fugit com va fer el teu pare?"

És veritat que ràpidament rebaixa aquest punt humorístic, tot i que el va mantenint a pinzellades, per entrar en un to una mica més seriós que la història requereix i segurament aquesta mescla és una de les coses que ha contribuït a que no m'hagi acabat de captar massa. M'ha agradat, però li ha faltat alguna, no sé exactament què, per captivar-me totalment.

» Llegir-ne més

Tenia en ment comprar aquest còmic des de que vaig veure les primeres pàgines a la web de Pierre Alary. I ja hi ha començat a posar les mostres a llapis del segon tom...

Sinbad
1. Le cratère d'Alexandrie
Guió: Christophe Arleston, Audrey Alwett
Dibuix: Pierre Alary
Color: Jean-Paul Fernandez
Soleil
en francès
--
Els poders del bruixot Djinn han convertit a l'Al-a-din en califa però sobre ell pesa la profecia que diu que morirà per la mà del seu fill. El problema és que en el seu harem hi ha desenes de fills... Per això recorre a la solució més senzilla, eliminar-los a tots.
Al cap d'uns anys Sinbad deixa el seu pare adoptiu amb la idea de descobrir qui són els seus orígens. Com no pot ser menys això el portarà a creuar-se en el camí de mags, bruixes i criatures estranyes...

En aquest primer volum ens hi presenten els personatges de Sinbad, l'escenari on transcorrerà la història (molt inspirat en les "Mil i una nits"). Es posa molt d'èmfasi en presentar clarament el caràcter del personatge principal, en Sinbad, un paio que té molta tendència a ficar-se en embolics i amb tendència a enredar a qui l'envolta, i en deixar clar que en aquest món els objectes màgics són molt habituals.

Que el dibuix de Pierre Alary està molt influït pel temps que va passar treballant a la Disney és més que evident només fent un cop d'ull als dibuixos, i m'ho esperava (és més, ho volia!) però en canvi el guió... La història que ens expliquen els autors no és la de "Sinbad el mariner" sinó que el que tenim aquí és una cosa semblant a les que fa Disney, pren el nom i algun aspecte o fet d'un personatge famós per explicar una altra. Per mi el resultat és molt semblant al que aconsegueix Disney a Hercules (on hi va treballar Alary): tot i els tocs de maldat de la bruixa, que a ca'n Disney no haurien acceptat, pel meu gust aconsegueixen una història previsible i bastant innocent. Tot i així el ritme que li donen, també molt pel·liculero, hi van intercalant moments d'acció, de tendresa, més pausats... fa que la història es deixi llegir.

» Llegir-ne més

Continuo llegint coses de fa temps. El piló de coses per llegir continua sent impressionant i ja tinc problemes per posar-hi les coses noves...

Guerrero
1. L'etranger
Guió: Marazano
Dibuix: Camille Le Gendre
Carabas
en francès
--
Gonzalo Guerrero és un dels pocs castellans sobrevivents d'una expedició que naufragà al Iucatán i són capturats pels Maies. Però Guerrero i un capellà no són sacrificats als déus maies sinó que són fets captius...

En aquest primer tom, dels dos que ha de durar la BD, ens expliquen de quina forma Guerrero es convertit ne captiu i com s'acaba integrant dins de la comunitat maia per acabar esdevenint un d'ells. En aquesta història s'hi integren uns quants flashbacks que ens expliquen el seu origen (des del naixement) fins que és capturat.

La veritat és que a mi la lectura d'aquest tom de Guerrero no m'ha acabat de fer el pès. Personalment m'ha semblat que la trama és un pèl simple, no he trobat justificacions a les reaccions de guerrero, sembla que es fa membre dels maies perquè si, no he trobat justificació a l'aparició les monges en posicions de ball (encara que sospito que volia mostrar al·legòricament els conqueridors com la foscor i els maies com la llum).

La sensació que m'ha quedat després de llegir aquesta BD és que sembla més pensada perquè es llueixi el dibuixant que no pas perquè ho faci el guionista.

» Llegir-ne més

Una nova adaptació de la novel·la de Dumas al còmic (darrerament tinc notícia de tres adaptacions diferents: una de Hugues Micol i E.Adam basada en la història 20 anys després, el de Jean-David Morvan, Michel Dufranne i Ruben, i aquesta versió). D'entre totes aquesta és la que em va cridar més l'atenció i per això la vaig comprar (el fet que que sigui d'un sol volum hi va contribuir enormement).

D'Artagnan
Journal d'un cadet
Guió i dibuix: Nicolas Juncker
Treize étrange
en francès
--
D'Artagnan arriba a paris sense la carta que li va escriure el seu pare per entrar als Mosqueters. En un cúmul de circumstàncies adverses es troba que s'ha d'enfrontar en uns duels que no es podran dur a terme perquè arribarà la guàrdia del Cardenal...

Hi ha dues formes d'atacar una adaptació d'una obra clássica: sent tant fidel a l'original com sigui possible o intentant adaptar la obra. En aquest cas estem en aquest segon grup. Tot i que segueix fidelment molts dels aspectes de la obra de Alexandre Dumas, Jucker ens ho planteja des d'una òptica més actual: fuig de les heroïcitats i dels grans mites (d'Artagnan és un espadatxí normal i corrent, bastant egoista i depravat, els tres mosqueters són uns aprofitats que no tenen mai ni un xavo i que han de recórrer a "ajudes" per poder comprar-se les armes per anar a la guerra, l'amor en aquesta obra es presenta com el fruit de la necessitat, etc...).

Presentant els personatges d'aquesta forma la història s'ha de concentrar més en temes més quotidians de la seva vida que no tenen res a veure amb l'heroisme o la lluita i personalment crec que se'n surt bastant bé. La història està totalment lliure de pàtina d'heroisme de la història original i aconsegueix presentar els tres mosqueters i d'Artagnan com a persones normals justificant cada un dels seus actes a partir de fets trivials i gens mítics, i en molts casos gents honorables. Segurament aconsegueix una història més creïble per un lector actual.

OT: Pels fans del manga diré que el tom té 264 pàgines! O sigui que no em torneu a dir que els còmics europeus s'acaben de seguida)

» Llegir-ne més

Continuem amb una BD en francès...

Achab
1.Nantucket
Guió i dibuix: Patrick Mallet
Color: Laurence Croix
Milan
en francès
--
A Nantucket la població viu completament dedicada a la pesca de la balena. Els joves són educats amb la idea d'aconseguir poder enrolar-se en un balener. I el futur capità Achab viu completament obsessionat per enrolar-se, i més des de que els seus dos germans ho van fer, però no pot perquè encara no en té la edat. Mentre espera gairebé tot el que pensa va destinat al mar o les balenes, cosa que li porta problemes amb la seva estricta tia amb la que viu...

Com va fer George Lucas amb Star Wars (sé que hi havia exemples més cultes però, ho sento, la meva part freaky m'ha fet posar això...), Mallet ens fa una precuela de la cèlebre obra de la literatura "Moby Dick". No es tracta de res especialment original perquè recordo haver llegit moltes històries sobre què va passar després o abans d'una obra. I aquesta obra és una de les que sembla que té possibilitats per fer-ne una precuela: Què va portar al capità Achab a odiar tant profundament la balena blanca Moby Dick? Com es va forjar el seu caràcter?

En aquest primer tom Achab és un noi normal tot i la seva obsessió pel mar que fins i tot podria ser definit com a molt bon noi, a les antípodes del caràcter agre del personatge de la novel·la. Bon noi especialment tenint en compte que viu amb una tia integrista religiosa, molt estricta i que el castiga de formes que ratllen la bogeria. Tot i la portada encara no es veu a Moby Dick tot i que se'n van coneixent rumors que ja la consideren una balena perillosa.

La història m'ha agradat bastant, els personatges reaccionen com m'imagino que ho farien els personatges de l'època en que transcorre la història, homes i dones. Es dóna molta importància a la religió i com és normal en una població de pescadors tot el que fan està orientat a treure rendiment de la pesca de la balena. Es llegeix sense adonar-te'n i et deixa amb ganes de més (cosa que es prou d'agrair) però és que a més el fet de que el guió sigui entretingut tot i que es tractava d'una simple presentació de la sèrie li obre unes possibilitats molt interessants que faran que compri el segon tom tan bon punt el publiquin.

» Llegir-ne més