14
abr
2010
20
abr
2009
No he llegit massa bones crítiques d'aquesta BD a França però la veritat és que a mi m'ha agradat bastant. O sigui que la he triat per trencar el meu llarg silenci...
Aquesta BD és una versió de la novel·la de Pierre Pelot publicada el 1982 i s'encabeix dins de la col·lecció "Rivages/Casterman/Noir". L'objectiu d'aquesta col·lecció és tornar a publicar les millors novel·les negres de la col·lecció "Rivages Noir" però ara en format BD i dibuixada per alguns dels grans dibuixants de la BD actual. Podeu veure les obres publicades fins ara en la seva pàgina
La veritat és que el guió d'aquesta obra ha rebut moltes crítiques per la seva falta de "profunditat" però com he dit anteriorment, a mi m'ha agradat. "Pauvres Zheros" fuig una mica de la idea que ens ve al cap a tots quan pensem amb una novel·la negra tot i que hi té molts punts de contacte: personatges frustrats, aire de decadència i la història és dura, sense concessions.
Els personatges semblen fets expressament per a Baru. No n'hi ha cap que sigui normal... Anastase i Albert són dos persones que no són bones per res i Albert a més no sembla gaire "intel·ligent", La directora de l'hospici, la mare borratxa que és blanc de burles pels nens del barri, la mestra, Yvette, que deixa els nens sols enmig d'una excursió al camp per anar a fer "no sé què" rere un arbre ;-)
Es tracta d'una lectura que no he pogut deixar a mitges perquè tot i que preveia què podria passar ha aconseguit que la meva intriga es mantingués, amb l'aparició de personatges "rars" i amb algun gir puntual que no m'esperava. La veritat és que segur que la meva afició a la novel·la negra hi ha tingut alguna cosa a veure però el resultat no m'ha semblat tant criticable com fan algunes pàgines franceses (on bàsicament s'alaba el dibuix de Baru i es critica el guió).
Pauvres Zheros
Guió: Pierre Pelot / Baru
Dibuix: Baru
Casterman
en francès
--
En una vila de l'est de França, Vosges, un nen d'un hospici desapareix mentre estaven fent una excursió al camp. El problema és que aquest nen no només viu a l'hospici sinó que té mongolisme. Però a més l'hospici de Sant Maurice no és gaire apreciat en la població, la majoria de la gent de la vila no vol saber què hi passa a dins ...
Però a la França actual no es pot deixar un infant perdut o sigui que s'organitza una recerca per trobar-lo. Qui s'imaginaria que la clau per trobar-lo potser la tenen l'Anastase i l'Albert, dos dels "perdedors" del poble...
Aquesta BD és una versió de la novel·la de Pierre Pelot publicada el 1982 i s'encabeix dins de la col·lecció "Rivages/Casterman/Noir". L'objectiu d'aquesta col·lecció és tornar a publicar les millors novel·les negres de la col·lecció "Rivages Noir" però ara en format BD i dibuixada per alguns dels grans dibuixants de la BD actual. Podeu veure les obres publicades fins ara en la seva pàgina
La veritat és que el guió d'aquesta obra ha rebut moltes crítiques per la seva falta de "profunditat" però com he dit anteriorment, a mi m'ha agradat. "Pauvres Zheros" fuig una mica de la idea que ens ve al cap a tots quan pensem amb una novel·la negra tot i que hi té molts punts de contacte: personatges frustrats, aire de decadència i la història és dura, sense concessions.
Els personatges semblen fets expressament per a Baru. No n'hi ha cap que sigui normal... Anastase i Albert són dos persones que no són bones per res i Albert a més no sembla gaire "intel·ligent", La directora de l'hospici, la mare borratxa que és blanc de burles pels nens del barri, la mestra, Yvette, que deixa els nens sols enmig d'una excursió al camp per anar a fer "no sé què" rere un arbre ;-)
Es tracta d'una lectura que no he pogut deixar a mitges perquè tot i que preveia què podria passar ha aconseguit que la meva intriga es mantingués, amb l'aparició de personatges "rars" i amb algun gir puntual que no m'esperava. La veritat és que segur que la meva afició a la novel·la negra hi ha tingut alguna cosa a veure però el resultat no m'ha semblat tant criticable com fan algunes pàgines franceses (on bàsicament s'alaba el dibuix de Baru i es critica el guió).
09
mar
2009
Aquesta BD me la van recomanar molt efusivament però la veritat és que a mi no m'ha acabat de convèncer, i no l'anava a comentar però com que se m'ha espatllat l'escànner... Almenys m'ha fet recordar com es diu comiat de solter en francès.
Dues amigues segresten (literalment) a l'altra per donar-li un comiat de soltera perquè després de viure uns quants anys en parella i fins i tot de tenir un fill es casa. La primera sorpresa està en que aquesta no només no es vol casar sinó que a més vol deixar el seu actual company perquè n'estima un altre. Però aquesta no és la única sorpresa, ja que Auréole i la Quitterie comparteixen un terrible secret.
Es tracta de la història de tres amigues que passa de la comèdia lleugera al drama més dur però que en ple drama hi integra alguna sortida d'humor negre, l'strip-tease davant de la morta per exemple, que sembla fora de lloc ja que ve en un moment dramàtic, després de diverses pàgines on no s'hi havia fet cap tipus de broma.
Pel meu gust la història comença molt bé, amb uns diàlegs molt treballats però que es va desinflant a mesura que passen les pàgines. La ironia inicial es va perdent de mica en mica per acabar en el que per mi és un excés de recreació en la culpabilitat d'una de les amigues que ve molt difuminat per culpa de l'spoiler de la portada. No té cap sentit jugar amb la idea de que les amigues han fet una cosa terrible i no dir-ne res quan el dibuix de la portada fa que t'ho esperis...
Sense que m'hagi semblat tan fluixa com les altres coses que he llegit fins ara d'Hervé Bourhis ("El club estéreo", per exemple, tot i que només n'era el dibuixat) d'aquesta BD només en salvaria coses puntuals.
Un enterrement de vie de jeune fille
Autor: Hervé Bourhis
Color: Isabelle Merlet
Dupuis
en francès
--
L'Anne es casa d'aquí dues setmanes i per això les seves amigues Auréole i Quitterie li han preparat un comiat de soltera sorpresa però amb tot el que tradicional d'aquestes festes: l'agafen per sorpresa, tenen una casa aïllada per la festa, han contractat strip-teasers etc.. Però realment les sorpreses seran unes altres: l'Anne ha decidit que no es casa!
Dues amigues segresten (literalment) a l'altra per donar-li un comiat de soltera perquè després de viure uns quants anys en parella i fins i tot de tenir un fill es casa. La primera sorpresa està en que aquesta no només no es vol casar sinó que a més vol deixar el seu actual company perquè n'estima un altre. Però aquesta no és la única sorpresa, ja que Auréole i la Quitterie comparteixen un terrible secret.
Es tracta de la història de tres amigues que passa de la comèdia lleugera al drama més dur però que en ple drama hi integra alguna sortida d'humor negre, l'strip-tease davant de la morta per exemple, que sembla fora de lloc ja que ve en un moment dramàtic, després de diverses pàgines on no s'hi havia fet cap tipus de broma.
Pel meu gust la història comença molt bé, amb uns diàlegs molt treballats però que es va desinflant a mesura que passen les pàgines. La ironia inicial es va perdent de mica en mica per acabar en el que per mi és un excés de recreació en la culpabilitat d'una de les amigues que ve molt difuminat per culpa de l'spoiler de la portada. No té cap sentit jugar amb la idea de que les amigues han fet una cosa terrible i no dir-ne res quan el dibuix de la portada fa que t'ho esperis...
Sense que m'hagi semblat tan fluixa com les altres coses que he llegit fins ara d'Hervé Bourhis ("El club estéreo", per exemple, tot i que només n'era el dibuixat) d'aquesta BD només en salvaria coses puntuals.
06
mar
2009
Ja vaig comentar l'anterior tom Sarah i com que vaig creure que la història podia ser interessant vaig prometre que compraria el segon. Ara m'hauré de comprar el tercer, que acaba la història, perquè m'ha semblat que millorava...
En aquest tom es responen moltes de les coses que quedaven difuses en l'anterior tom tot i que continuen fent que la història no et permeti tenir clar qui són els bons i qui són els dolents. La protagonista rep informació dels dos grups i no ens deixen gaire clar què és veritat i què no ho és, en canvi, si que queda clar que cada un dels dos bàndols han comès barbaritats.
Ara que sé que aviat es publicarà en castellà m'és complicat dir-ne més coses sense desvetllar res important de la trama però parlant genèricament diria que a mi que normalment les BD que fan servir molt els monstres (vampirs, homes llop, etc..) no em solen agradar gaire perquè trobo que sempre acaben fent que la història degeneri en una mena d'esoterisme buit i que la història es solucioni màgicament aquesta història m'ha semblat prou entretinguda.
En el primer tom vaig tenir por que la història acabés derivant cap a aquest esoterisme que m'avorreix però ara que he llegit el segon tom el resultat em sembla més una història d'acció més propera a les aventures clàssiques (em recorda una mica, salvant les distàncies, a la pel·lícula "Underworld"). A més el final torna a fer servir el recurs clàssic del "continuarà" col·locat en el moment crucial per deixar el lector amb ganes de més...
O sigui que aquest tom m'ha agradant bastant més que el primer, hi mantenen una mescla interessant entre el ritme de l'acció i els girs argumentals que han aconseguit que el conjunt de la història ara em sembli més interessant. Ara estic obligat a comprar el tercer ...
Le manoir des murmures
2. Demian
Guió: David Muñoz
Dibuix: Tirso Cons
Color: Javi Montes
Les Humanoïdes Associés
en francès
--
Per intentar compensar les coses que podria haver descobert per si mateixa en els fets de l'anterior tom Simon desvetlla a Sarah en què s'ha convertit i quin és l'objectiu de la gent que treballa en el casalot. Mentre els monstres exteriors es preparen per un atac final Sarah es veurà obligada a triar bàndol...
En aquest tom es responen moltes de les coses que quedaven difuses en l'anterior tom tot i que continuen fent que la història no et permeti tenir clar qui són els bons i qui són els dolents. La protagonista rep informació dels dos grups i no ens deixen gaire clar què és veritat i què no ho és, en canvi, si que queda clar que cada un dels dos bàndols han comès barbaritats.
Ara que sé que aviat es publicarà en castellà m'és complicat dir-ne més coses sense desvetllar res important de la trama però parlant genèricament diria que a mi que normalment les BD que fan servir molt els monstres (vampirs, homes llop, etc..) no em solen agradar gaire perquè trobo que sempre acaben fent que la història degeneri en una mena d'esoterisme buit i que la història es solucioni màgicament aquesta història m'ha semblat prou entretinguda.
En el primer tom vaig tenir por que la història acabés derivant cap a aquest esoterisme que m'avorreix però ara que he llegit el segon tom el resultat em sembla més una història d'acció més propera a les aventures clàssiques (em recorda una mica, salvant les distàncies, a la pel·lícula "Underworld"). A més el final torna a fer servir el recurs clàssic del "continuarà" col·locat en el moment crucial per deixar el lector amb ganes de més...
O sigui que aquest tom m'ha agradant bastant més que el primer, hi mantenen una mescla interessant entre el ritme de l'acció i els girs argumentals que han aconseguit que el conjunt de la història ara em sembli més interessant. Ara estic obligat a comprar el tercer ...
26
feb
2009
Si hi ha un dibuixant que m'encanta aquest és Jean-Pierre Gibrat. Per això l'inici d'una nova sèrie d'aquest autor em porta a una compra compulsiva... Per això que aquesta BD estés entre els recomanables del 2008 per l'ACBD no va ser gaire important per mi (ja el tenia comprat :-))
La història que ens explica a "Mattéo" tampoc és excessivament "original". Moltes altres històries abans han transmès el mateix missatge: una persona no condueix realment la seva vida sinó que la vida va fluint segons un garbuix de coses: les influències dels altres, especialment en pobles petits, les circumstàncies, la experiència, etc.. Però tot i així la història és entretinguda i es llegeix d'una tirada i té moments bons. També s'ha de tenir en compte que la història està pensada per ser desenvolupada en quatre volums o sigui que aquest primer també ha de fer una mica de presentació dels personatges, etc..
En l'anterior post deia que el dibuix de Davodeau no era el dibuix de Gibrat, doncs ara també podria dir que els guions de Gibrat no són els de Davodeau. Segurament aquesta frase deixada anar com ho he fet és excessivament dura amb Gibrat. Ja ho he dit, però ho repeteixo perquè no se'm malinterpreti, la història que explica aquí està bé, es entretinguda i fins i tot podria dir que m'ha agradat bastant. Però no sé per quin motiu no ha aconseguit que al llegir-la no ha aconseguit implicar-me totalment en la història, no he estat captat completament pel dramatisme de la història, que intueixo que era l'objectiu de l'autor.
Hi ha una cosa que si que m'ha sobtat una mica: que el noi sigui espanyol i que Gibrat hagi triat aquest nom tant italianitzat "Mattéo". Segurament queda molt més "bonic" poder posar diverses "t" en el nom, però està clar que el fill d'un espanyol es diria "Mateo" o bé "Mateu" ja que si el poble està a Cotlliure (Rosselló) i en van fugir en barca de rems el més provable és que el pare fos català...
Matteo
Première époque (1914-1915)
Autor: Jean Pierre-Gibrat
Futuropolis
en francès
--
Mattéo és el fill d'un anarquista espanyol que es va haver de refugiar a Cotlliure per evitar a la policia espanyola. Quan arriba la mobilització general els joves francesos se'n van cap al front. Mattéo que se n'ha salvat perquè és estranger veu com el seu amic, el seu rival per aconseguir els amors de Juliette són enrolats i a més rep la pressió dels habitants del seu poble, de Juliette i de la seva jove consciència per fer "el que cal". Tot plegat el porta a acabar traint un dels preceptes del seu difunt pare: l'antimilitarisme ...
La història que ens explica a "Mattéo" tampoc és excessivament "original". Moltes altres històries abans han transmès el mateix missatge: una persona no condueix realment la seva vida sinó que la vida va fluint segons un garbuix de coses: les influències dels altres, especialment en pobles petits, les circumstàncies, la experiència, etc.. Però tot i així la història és entretinguda i es llegeix d'una tirada i té moments bons. També s'ha de tenir en compte que la història està pensada per ser desenvolupada en quatre volums o sigui que aquest primer també ha de fer una mica de presentació dels personatges, etc..
En l'anterior post deia que el dibuix de Davodeau no era el dibuix de Gibrat, doncs ara també podria dir que els guions de Gibrat no són els de Davodeau. Segurament aquesta frase deixada anar com ho he fet és excessivament dura amb Gibrat. Ja ho he dit, però ho repeteixo perquè no se'm malinterpreti, la història que explica aquí està bé, es entretinguda i fins i tot podria dir que m'ha agradat bastant. Però no sé per quin motiu no ha aconseguit que al llegir-la no ha aconseguit implicar-me totalment en la història, no he estat captat completament pel dramatisme de la història, que intueixo que era l'objectiu de l'autor.
Hi ha una cosa que si que m'ha sobtat una mica: que el noi sigui espanyol i que Gibrat hagi triat aquest nom tant italianitzat "Mattéo". Segurament queda molt més "bonic" poder posar diverses "t" en el nom, però està clar que el fill d'un espanyol es diria "Mateo" o bé "Mateu" ja que si el poble està a Cotlliure (Rosselló) i en van fugir en barca de rems el més provable és que el pare fos català...
17
feb
2009
El mort encara cueja... :-)
Per abandonar aquest llarg silenci amb el que he mantingut aquest bloc comentaré les meves impressions d'un dels còmics que m'han agradat més dels que he llegit darrerament. I pel que he vist no només m'ha agradat a mi... ja que ha estat escollit un dels "essencials" del festival d'Angoulême d'aquest any.
Aquest any, excepte "Le petit Christian 2" els he llegit tots i són boníssims. Bastant diferents en els objectius, però m'han agradat (hauré de comprar el d'en Blutch).
Si algú busca una mica per aquest bloc veurà que sempre parlo bé d'Étienne Davodeau, per mi un dels autors francesos actuals que capta més bé els sentiments intangibles de l'ànima humana. Els seus personatges sempre tenen una humanitat que traspassa les vinyetes i que m'enganxa ràpidament. Al comportament completament humà dels personatges (tant pel bo com pel dolent) s'hi afegeix una càrrega de sentiments que em té el cor robat. Amb pocs autors he tingut una connexió tant gran, fins i tot quan els personatges no diuen res, aconsegueix transmetre'm uns sentiments que difícilment em podria transmetre en paraules.
Després d'aquesta dissertació ja es veu que difícilment puc ser gaire objectiu amb aquest autor o sigui que ja esteu avisats.
Aquest cop la història fuig de les seves obres més compromeses políticament tot i que sempre n'hi manté un punt que el delata: Ens enfronta la bonhomia de la gent més senzilla que no té res, amb una certa hipocresia dels que tenen més (fins i tot no gaire més).
Amb Davodeau els personatges principals sempre són gent senzilla, de l'anomenada classe mitjana, enfrontats a problemes provocats a la forma moderna de viure. Des d'un punt de vista més clàssic, no tenen res d'especial per ser protagonistes de cap història. No estem davant de superherois que salven el món sinó de gent que lluita per sobreviure cada dia.
La història que explica aquí tampoc no és especialment "original" i torna a estar protagonitzada per gent corrent, com sempre, però és una història que destil·la una càrrega d'emotivitat que corprèn. Una dona normal obligada pels costums de la societat, va deixar la seva vida per tenir cura dels seus fills i ara que ja són més grans quan intenta tornar-la a reprendre se n'adona que el temps no ha passat envà i de cop el que ha estat la seva vida fins ara, dedicada a un home força masclista i als seus fills, ja no l'omple.
Davodeau ha triat acuradament els llocs en els que transcorre la història per incrementar la sensació d'aquesta tristesa melancòlica amb la que s'impregna tota la història fins i tot en els moments que haurien de ser més "alegres". Per mi la tria dels escenaris ha estat tot un encert, perquè, què millor que una zona turística de platja en una època on no hi ha turisme, octubre-novembre, per fer que el lector senti el que sent una dona que no pot més, que no se sent feliç amb la seva vida i que en comptes de petar, com faria molta gent, es deixa anar.
Per abandonar aquest llarg silenci amb el que he mantingut aquest bloc comentaré les meves impressions d'un dels còmics que m'han agradat més dels que he llegit darrerament. I pel que he vist no només m'ha agradat a mi... ja que ha estat escollit un dels "essencials" del festival d'Angoulême d'aquest any.
Aquest any, excepte "Le petit Christian 2" els he llegit tots i són boníssims. Bastant diferents en els objectius, però m'han agradat (hauré de comprar el d'en Blutch).
Lulu femme nue
premier livre
Autor: Étienne Davodeau
Futuropolis
en francès
--
Lulu és una mare de família de quaranta anys que va anar a buscar una feina després d'haver dedicat els darrers anys a cuidar la seva canalla i després de la entrevista no va tornar a casa. Ha desaparegut deixant al seu marit i els seus dos fills desemparats i a tots els seus amics desconcertats. Un dels seus amics en troba la pista i la localitza.
Lulu no tenia res premeditat, s'ha agafat unes vacances de la seva vida "normal", un temps de llibertat, solitud on les coses siguin diferents de com son cada dia. Està vivint una nova vida ni millor ni pitjor que la que tenia fins ara, una vida diferent que li dóna una estranya pau i que indubtablement la farà canviar...
Si algú busca una mica per aquest bloc veurà que sempre parlo bé d'Étienne Davodeau, per mi un dels autors francesos actuals que capta més bé els sentiments intangibles de l'ànima humana. Els seus personatges sempre tenen una humanitat que traspassa les vinyetes i que m'enganxa ràpidament. Al comportament completament humà dels personatges (tant pel bo com pel dolent) s'hi afegeix una càrrega de sentiments que em té el cor robat. Amb pocs autors he tingut una connexió tant gran, fins i tot quan els personatges no diuen res, aconsegueix transmetre'm uns sentiments que difícilment em podria transmetre en paraules.
Després d'aquesta dissertació ja es veu que difícilment puc ser gaire objectiu amb aquest autor o sigui que ja esteu avisats.
Aquest cop la història fuig de les seves obres més compromeses políticament tot i que sempre n'hi manté un punt que el delata: Ens enfronta la bonhomia de la gent més senzilla que no té res, amb una certa hipocresia dels que tenen més (fins i tot no gaire més).
Amb Davodeau els personatges principals sempre són gent senzilla, de l'anomenada classe mitjana, enfrontats a problemes provocats a la forma moderna de viure. Des d'un punt de vista més clàssic, no tenen res d'especial per ser protagonistes de cap història. No estem davant de superherois que salven el món sinó de gent que lluita per sobreviure cada dia.
La història que explica aquí tampoc no és especialment "original" i torna a estar protagonitzada per gent corrent, com sempre, però és una història que destil·la una càrrega d'emotivitat que corprèn. Una dona normal obligada pels costums de la societat, va deixar la seva vida per tenir cura dels seus fills i ara que ja són més grans quan intenta tornar-la a reprendre se n'adona que el temps no ha passat envà i de cop el que ha estat la seva vida fins ara, dedicada a un home força masclista i als seus fills, ja no l'omple.
Davodeau ha triat acuradament els llocs en els que transcorre la història per incrementar la sensació d'aquesta tristesa melancòlica amb la que s'impregna tota la història fins i tot en els moments que haurien de ser més "alegres". Per mi la tria dels escenaris ha estat tot un encert, perquè, què millor que una zona turística de platja en una època on no hi ha turisme, octubre-novembre, per fer que el lector senti el que sent una dona que no pot més, que no se sent feliç amb la seva vida i que en comptes de petar, com faria molta gent, es deixa anar.
24
des
2008
Ho sé, ho sé, tinc aquest bloc molt deixat... A veure si m'hi puc tornar a posar :-P
Aprofito per felicitar a qui encara tingui prou moral de venir de tant en tant per aquí :-)
Aprofito per felicitar a qui encara tingui prou moral de venir de tant en tant per aquí :-)
26
nov
2008
Fa molt de temps que tenia aquesta BD pendent de llegir però no dono a l'abast. El fet de que la nominessin com a una de les 15 candidates a rebre el premi de la crítica (ADBD), tot i que ja no està entre les finalistes, m'ha fet decidir.
Tot i que el protagonista té el mateix nom que Eddie Cochran la història que explica aquesta BD no és la vida d'aquest darrer sinó la vida imaginada d'un dels bluesmen que corrien pels Estats Units durant els anys 30 del segle passat. Aprofita que ens està explicant la vida d'aquest bluesmen per mostrar-nos pinzellades de les trobades que té amb d'altres bluesmen famosos (Robert Johnson és el més conegut però també surten Johny Shines o Bo Carver)
No es tracta d'una història on hi hagi res especialment sorprenent, ni girs en la trama molt espectaculars, es tracta simplement de la història d'un home que intenta que la seva vida sigui diferent del que és i per això s'agafa a una de les coses en la seva època que li poden permetre: la música (segurament a l'actualitat l'escollit hauria estat el futbol i la història situada a l'Àfrica).
I el més interessant és que m'ha passat com amb el còmic d'ahir. La història ha estat explicada moltes vegades, fins i tot hi ha moltes de les coses que hi passen que no sorprenen gaire però t'enganxa des del primer moment i no pots deixar-lo fins que acabes. Segurament l'hipnòtic dibuix que fa Frantz Duchazeau hi té molt a veure.
Le rêve de Meteor Slim
Autor: Frantz Duchazeau
Sarbacane
en francès
--
Edward Ray Cochran ha deixat la tota la seva vida (dona embarasada, casa i feina) per dedicar-se a viure la seva passió rodant pel món amb la seva guitarra. En el seu camí es troba al llegendari Robert Johnson qui l'ajudarà a convertir-se en "Meteor Slim". Passa la seva vida caminant a la carretera en direcció a una ciutat on en tuguris de mala mort s'hi trobarà amb altres músics, dones, i sobretot alcohol...
Tot i que el protagonista té el mateix nom que Eddie Cochran la història que explica aquesta BD no és la vida d'aquest darrer sinó la vida imaginada d'un dels bluesmen que corrien pels Estats Units durant els anys 30 del segle passat. Aprofita que ens està explicant la vida d'aquest bluesmen per mostrar-nos pinzellades de les trobades que té amb d'altres bluesmen famosos (Robert Johnson és el més conegut però també surten Johny Shines o Bo Carver)
No es tracta d'una història on hi hagi res especialment sorprenent, ni girs en la trama molt espectaculars, es tracta simplement de la història d'un home que intenta que la seva vida sigui diferent del que és i per això s'agafa a una de les coses en la seva època que li poden permetre: la música (segurament a l'actualitat l'escollit hauria estat el futbol i la història situada a l'Àfrica).
I el més interessant és que m'ha passat com amb el còmic d'ahir. La història ha estat explicada moltes vegades, fins i tot hi ha moltes de les coses que hi passen que no sorprenen gaire però t'enganxa des del primer moment i no pots deixar-lo fins que acabes. Segurament l'hipnòtic dibuix que fa Frantz Duchazeau hi té molt a veure.
25
nov
2008
Normalment quan en els blocs que publiquen les novetats de còmics quan hi surten les de Panini només miro si han publicat alguna cosa d'aquesta sèrie. I això és perquè 
el primer tom em va deixar tant bon regust que no podia deixar passar el segon... I no m'ha defraudat!
La veritat és que he de reconèixer que la espera ha valgut la pena perquè aquest segon tom, tot i el final, m'ha semblat molt millor que el primer. El guió aconsegueix capturar perfectament les essències que m'agraden més del gènere (personatges torturats i una mica sonats, gent que mata sense escrúpols, dones fatals, la estoicitat dels personatges, la completa seguretat dels personatges de que el futur que els espera no serà millor, etc...) en una història que no és ni gaire original, ara mateix no recordo quina però em sembla que he vist una películ·la que té un argument semblant, ni excessivament rebuscada.
He quedat enganxat en la lectura des del primer moment, segur que la meva passió pel gènere hi ha influït, i només el final m'ha decebut una mica. Per mi el final no està a l'altura del que proposava la resta de la història i queda una mica fred, sense ànima.Dóna la sensació d'haver estat fet de pressa perquè s'acabaven les pàgines més que perquè la història el requeria i ha acabat aconseguint que em desconnectés de la història (sort que només són un parell de pàgines) i que la meva experiència no hagi pogut ser tant bona com podria.
No fa gaire vaig llegir una entrevista a un autor de manga, ho sento sóc incapaç de recordar els noms dels japonesos, on deia que en un manga la història és un 70% i el dibuix el 30% i la veritat és que hi estic bastant d'acord. Per això tot i que el dibuix d'aquest còmic no és d'un estil que m'agradi gaire, com que la història m'ha captat n'he tingut prou perquè la experiència global sigues bona.
Ara que he revisat els còmics americans que tinc (si, en tinc uns quants) acabo d'adonar-me que en molts dels que m'agraden més, si deixo de banda el fet de que gairebé tots tenen aspectes de històries del gènere negre, hi surt com a guionista Ed Brubaker. En la meva propera compra hauré de fer una revisió del que s'ha publicat d'ell... Potser fins i tot en superherois?
En resum: Entretingut
Criminal
2. Lawless
Guió: Ed Brubaker
Dibuix: Sean Philips
Color: Val Staples
Panini
en castellà
--
Després de passar vint anys a l'exercit americà en Tracy Lawless torna a la seva ciutat per trobar qui va ser el que va matar el seu germà Rick. El temps que ha passat fora i la seva experiència en les guerres d'Afganistan i Iraq jugaran a favor seu, però les respostes a les preguntes no sempre són les que volem sentir ...
La veritat és que he de reconèixer que la espera ha valgut la pena perquè aquest segon tom, tot i el final, m'ha semblat molt millor que el primer. El guió aconsegueix capturar perfectament les essències que m'agraden més del gènere (personatges torturats i una mica sonats, gent que mata sense escrúpols, dones fatals, la estoicitat dels personatges, la completa seguretat dels personatges de que el futur que els espera no serà millor, etc...) en una història que no és ni gaire original, ara mateix no recordo quina però em sembla que he vist una películ·la que té un argument semblant, ni excessivament rebuscada.
He quedat enganxat en la lectura des del primer moment, segur que la meva passió pel gènere hi ha influït, i només el final m'ha decebut una mica. Per mi el final no està a l'altura del que proposava la resta de la història i queda una mica fred, sense ànima.Dóna la sensació d'haver estat fet de pressa perquè s'acabaven les pàgines més que perquè la història el requeria i ha acabat aconseguint que em desconnectés de la història (sort que només són un parell de pàgines) i que la meva experiència no hagi pogut ser tant bona com podria.
No fa gaire vaig llegir una entrevista a un autor de manga, ho sento sóc incapaç de recordar els noms dels japonesos, on deia que en un manga la història és un 70% i el dibuix el 30% i la veritat és que hi estic bastant d'acord. Per això tot i que el dibuix d'aquest còmic no és d'un estil que m'agradi gaire, com que la història m'ha captat n'he tingut prou perquè la experiència global sigues bona.
Ara que he revisat els còmics americans que tinc (si, en tinc uns quants) acabo d'adonar-me que en molts dels que m'agraden més, si deixo de banda el fet de que gairebé tots tenen aspectes de històries del gènere negre, hi surt com a guionista Ed Brubaker. En la meva propera compra hauré de fer una revisió del que s'ha publicat d'ell... Potser fins i tot en superherois?
En resum: Entretingut
21
nov
2008
Aquesta és una BD que ha rebut mols elogis a França, i que ara entenc perquè.
Veient la sinopsis del còmic està clar que el còmic és una road-movie per l'Amèrica del sud. Un plantejament que ja s'ha vist moltes vegades a la BD (L'Autoroute du soleil, El testimonio, ...) i que ja no es pot considerar excessivament original: s'escapa amb els diners, l'atrapen, passa un fet inesperat i es torna a escapar, per sorpresa el tornen a atrapar, etc... O sigui que si des del punt de la trama general no tenim res d'especialment original han de ser els petits detalls els que fan que aquest còmic destaqui una mica.
El guió té punts interessants: juga hàbilment amb el fet de que desconeixem qui ha enviat en Dog a perseguir en Jonàs (és un agent del govern? un membre de la màfia?) i se n'aprofita molt bé del fet de situar la història en un lloc inconcret de l'Amèrica del sud per usar els tòpics que li fan falta (policia corruptible, mulates exuberants, escenaris en el desert i la selva, indígenes amb cerbatanes de curaré). A més el to desenfadat que fa servir des del principi des del meu punt de vista ajuda bastant a desdramatitzar alguns dels fets com que ha abandonat a la dona i la filla.
És veritat que ràpidament rebaixa aquest punt humorístic, tot i que el va mantenint a pinzellades, per entrar en un to una mica més seriós que la història requereix i segurament aquesta mescla és una de les coses que ha contribuït a que no m'hagi acabat de captar massa. M'ha agradat, però li ha faltat alguna, no sé exactament què, per captivar-me totalment.
Dog et moi
Autor: Thierry Plus
Gallimard
en francès
--
En Jonàs es troba amb una bossa amb 4 milions i decideix abandonar-ho tot, dona, fills i casa i marxar de França cap al seu país d'origen a l'Amèrica del Sud. Però en la seva fugida es relaxa i és atrapat per en Dog, que era qui l'estava perseguint, però l'aparició d'un cotxe de policia no fa més que complicar la trama...
Veient la sinopsis del còmic està clar que el còmic és una road-movie per l'Amèrica del sud. Un plantejament que ja s'ha vist moltes vegades a la BD (L'Autoroute du soleil, El testimonio, ...) i que ja no es pot considerar excessivament original: s'escapa amb els diners, l'atrapen, passa un fet inesperat i es torna a escapar, per sorpresa el tornen a atrapar, etc... O sigui que si des del punt de la trama general no tenim res d'especialment original han de ser els petits detalls els que fan que aquest còmic destaqui una mica.
El guió té punts interessants: juga hàbilment amb el fet de que desconeixem qui ha enviat en Dog a perseguir en Jonàs (és un agent del govern? un membre de la màfia?) i se n'aprofita molt bé del fet de situar la història en un lloc inconcret de l'Amèrica del sud per usar els tòpics que li fan falta (policia corruptible, mulates exuberants, escenaris en el desert i la selva, indígenes amb cerbatanes de curaré). A més el to desenfadat que fa servir des del principi des del meu punt de vista ajuda bastant a desdramatitzar alguns dels fets com que ha abandonat a la dona i la filla.
Està conduint enmig del desert i rep una trucada al mòbil de la seva dona que li deixa anar:
-Perdona que et molesti en plena fugida però et recordo que has convidat a la teva mare a sopar aquesta nit... Què se suposa que li he de dir?
-Anul·la-ho!
- Que resols els teus problemes anant-te a amagar al fons de la Pampa? ... o que has fugit com va fer el teu pare?"
És veritat que ràpidament rebaixa aquest punt humorístic, tot i que el va mantenint a pinzellades, per entrar en un to una mica més seriós que la història requereix i segurament aquesta mescla és una de les coses que ha contribuït a que no m'hagi acabat de captar massa. M'ha agradat, però li ha faltat alguna, no sé exactament què, per captivar-me totalment.
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](/skins/connections/images/catablocspetit.gif "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")